L'entrevista

Joan Sabater, president del Reus Deportiu

“Volem conservar l’equip i fer el possible perquè els jugadors es quedin”

El capità de l’equip d’hoquei del Reus Deportiu que va aixecar sis copes d’Europa consecutives i que 37 anys després ha vist guanyar la setena sent el president del club, està convençut que en l’esport no hi ha temps per assaborir el triomf. En poques setmanes, Joan Sabater ha canviat l’eufòria del títol pel repte de renegociar els contractes dels jugadors i assegurar la continuïtat de l’equip en plena davallada d’ingressos publicitaris per la crisi. Malgrat tot, Sabater no oblida que el Reus Deportiu no és només hoquei. L’entitat compleix cent anys amb onze seccions en funcionament i havent multiplicat per quatre el número de socis. Els gairebé 10.000 que té actualment són el resultat d’haver transformat a fons les instal·lacions.  

- Al triomf a la Copa d’Europa d’hoquei, l’ha seguit l’eliminació de l’OK Lliga a mans del Barça...

Els esdeveniments van molt ràpid i no et deixen assaborir la victòria, tot i que guanyar la Copa d’Europa va ser espectacular, molt especial.

- Ha tornat un títol que vostè va assolir sis vegades seguides com a capità entre els anys 1967 i 1972.

Com a jugador, em vaig retirar com a campió d’Europa. Allò era en blanc i negre i ara és en color. Somies tant poder oferir la copa a la ciutat que aquesta té tan de valor moral com les altres. Hem estat molts anys a punt i al final sempre hi havia una mica de desil·lusió, tot i haver fet els possibles per fer gran l’equip. Això costa molts diners i hem tingut rivals, com el Barça o el Liceo, que tenen posicions econòmiques molt fortes. Ara volem conservar el conjunt actual i fer el possible perquè els jugadors es quedin.

- La crisi enfosquirà les bones perspectives si els jugadors no accepten rebaixar les fitxes? S’haurà de reduir un pressupost que ara pujava als 600.000 euros...

Tenim l’equip que necessitem, però els jugadors reben ofertes de tots els clubs i costa mantenir-los. És lògic i complicat, tot i que la majoria d’ells accepten les noves condicions. Hem de reconèixer que fan un esforç i un sacrifici molt gran, però nosaltres també. Ara estem francament malament, tot i que fins ara els jugadors estan pagats al dia. Hem de reduir el pressupost en un 40 per cent, tot i que amb un 30 ja em conformo.

-  El patrocinador de l’hoquei, Alnimar Reus, és una empresa del sector immobiliari...

Està dins de la crisi, tot i que hi posa tota la bona voluntat del món. Hem de buscar més espònsors i l’ajuda de les institucions.

- L’any del centenari del Reus Deportiu està sent prolífic en títols per l’hoquei. Primer la victòria del Mundial de Clubs i fa pocs dies l’equip aleví s’ha proclamat campiona a nivell de l’estat.

El primer títol, al setembre, no va tenir l’aureola de la copa d’Europa, però va ser un esdeveniment importantíssim. La cirera del pastís és que s’hagi guanyat el campionat d’Espanya d’alevins, que no havia passat mai a Reus. La base és la que ha de tirar endavant el Reus Deportiu. Sempre dic que hem de tenir diners per triar jugadors molt bons, però que la resta han de ser de la ciutat. Aquesta és la política que he seguit. Les coses s’han fet ben fetes des de la pedrera. Qui sap si els nens d’ara seran una part important del nostre equip, tot i que costa molt pujar els jugadors.

- L’afició ha estat sempre a l’alçada?

En el moment que l’equip va baixar a segona divisió hi havia 25 persones que anaven a veure l’hoquei. Vaig agafar el Reus en aquesta època i amb un grup d’amics vam pagar un jugador cadascú. Tothom vol veure guanyar i quan això no passa no vol posar diners ningú. Ara tenim la millor afició del món.

- L’hoquei és un ambaixador de la ciutat?

Reus és la capital mundial d’aquest esport, com Badalona ho és del bàsquet o Granollers de l’handbol. O per exemple en natació s’ha de citar Sabadell. Aquests dies a tot arreu s’ha parlat del Reus Deportiu i hem rebut moltes felicitacions. El senyor Montilla [president de la Generalitat] i Carod-Rovira [vicepresident del Govern] ens han rebut personalment. Hem tingut un èxit impressionant.

- I l’ajuntament, fins a quin punt ha de participar d’aquest triomf?

Ja s’implica, però necessitem que ho faci una mica més si vol continuar tenint un equip punter. Durant molt de temps no ho hem necessitat pels espònsors, però ara si. La Diputació també col·labora i estem satisfets.

- El Reus Deportiu nota la crisi al marge de l’hoquei?

També afecta. Estàvem a punt d’arribar als 10.000 socis i ara estem en 9.600, que és quasi el 10% de la ciutat. L’any 2.000 érem al voltant de 2.400. Les instal·lacions han estat la clau. Donem molt bon servei, hi ha molta neteja i la gent està satisfeta. Les hem construït per poder arribar als 12.000 socis. I aquí ve tothom. Tenim acords per exemple amb el taller de disminuïts psíquics Baix Camp i altres entitats i complim una funció social.

- El 2.000 es va inaugurar la nova piscina de natació coberta i el gimnàs i l’any passat es van ampliar els equipaments amb una nova piscina i es van renovar les màquines de fitness. El club està elaborant una enquesta de satisfacció interna.

Volem saber l’opinió dels socis i les seves inquietuds. Una queixa important és el pàrquing, ja que hi ha hores que és impossible entrar-hi, però tenim felicitacions per molts altres aspectes. Les instal·lacions són modèliques, abans eren una mica caduques, i el boca a orella ens ha fet créixer. No ha estat per la simpatia del president ni de la junta directiva.

- Reus Deportiu i Club Natació Reus Ploms lideren per tradició l’esport a Reus per sobre dels equipaments municipals.

Tenen molta força. El Ploms és un dels grans clubs com ho és el Reus. I les dues entitats privades han donat molt de prestigi a la ciutat. Quan era petit i nedava, jugàvem a fet i amagar a la piscina i no s’hi veia perquè l’aigua estava bruta. I fins i tot en aquell moment les instal·lacions ja eren modèliques. Durant la dictadura, l’esport va recaure molt en els clubs i l’únic que vam rebre van ser moltes medalles i molts honors. Després els ajuntaments democràtics han treballat per afermar molt les entitats. S’ha fet tot amb l’esforç propi i a partir de l’any 2.000 s’ha de reconèixer que l’ajuntament s’hi ha entregat molt.

Text: Jordi Baró
Fotos: Niepce