Opinió

“BAILA EL CHIQUI CHIQUI”

Un aprenent de periodista em preguntava l’altre dia si eren millors els temps d’abans o els d’ara. “Diferents”, li vaig dir. I no pensava ni en  política, ni en sexe, si no en la forma de mirar les coses. No sé per què, em van passar pel cap els temps en que amb bastants quilos menys i les barbes negres com un corb, punxava els discs de moda a Ràdio Reus, quan la Ràdio era un referent de casa nostra. Cançons que habitualment neixien de Festivals, començant per San Remo, seguint pels de casa, Benidorm, Mediterraneo i un llarg etc., i acabant amb el d’Eurovisió que tenia uns components polítics importants.

L’incombustible Uribarri, convertia la retransmissió en un míting assegurant que no ens havien votat ni els portuguesos, perquè ens tenien ràbia i enveja del bé que es vivia aquí. Que la millor cançó era l’espanyola i què sabien aquells estrangerots de bona música. I l’any que es va guanyar, després del merder Serrat, semblava que en lloc de la Massiel, el “La, la, la”, l’hagués cantat el Franco amb “The blues fatxes boys”, per tots els ditirambes patrioters que es van arribar a dir.

Però com deia al principi, els temps han canviat. Molt poca gent és capaç d’aguantar el Festival d’Eurovisió sencer i com que els interessos creats segueixen existint, el Festival, va seguint aquí caic i aquí m’aixeco.

Ara, en lloc d’enviar el millor que un té a casa, s’envia al primer desconegut que passa per allí i no és sorprenent que l’última conya del Buenafuente hagi triomfat en tota la línia. El curiós és que s’hagin aixecat moltes veus dient que s’ha arribat al cap d’avall. Que sembla mentida. Que, què diran a l’estranger?

Sincerament, a l’actualitat aquest Festival només te’l pots prendre en broma i és normal que hi vagi el Chiquilicuatre o l’Ariel Santamaria, perquè de la manera que estan les coses igual guanya i tot.

Jo, per si de cas, i pensant amb les revetlles d’estiu, ja estic assajant el “Briquindance”, “El cruzaito”, “El maikeliaison” i “El robocob”, perquè coses pitjors he ballat i he punxat en els meus temps a la Ràdio (una altra cosa que no coneix ni la mare que la va parir)

I en darrer cas, el qui no hagi ballat en una revetlla “La raspa”, o alguna bestiesa del Luís Aguilé o el Georgie Dann, que tiri la primera pedra!  

Enric Tricaz, radiofonista